CIURANA GELI Adrià - Espagne
1985, Figueres
Vit et travaille à Barcelone
Etudes:
Facultat de Belle Arts, Barcelone
Présentation de l'artiste
Gadget gone wrong.
“« Je puis nager, mais je suis trop lourd pour cet envol mystique »
Søren Kierkegaard, Crainte et tremblement, 1843.
L’image d’un gadget ressemblant à un rosaire détourné est un néologisme visuel issu d’une lignée de gadgets impossibles destinés à errer à jamais à travers des paysages étranges. Lignée née au XIXe siècle à cause, ou peut-être par la faute des relations épineuses entre tradition et modernité ou plutôt, entre religion et sécularisation technologique. Du Dit du gaucher bigle de Toula et de La puce d’acier de Nikolaï Leskov à l’infortuné Pinocchio de Collodi (tous deux publiés en 1881) en passant par des précurseurs illustres comme Le soldat de plomb d’Andersen en 1838, ces récits mettent en scène des gadgets qui, en portant un regard sur la réalité depuis leur aliénation – puce, marionnette ou, dans le dernier exemple, soldat de plomb –, nous invitent à modifier notre vision du monde avec cette aptitude rare à « l’envol mystique » convoitée par Kierkegaard (leur contemporain, évidemment).
Adrià Ciurana n’est pas un artiste du XIXe siècle mais, dans une certaine mesure, il vit encore cette tension entre la sphère sacrée – sans corps – et la corporalité mécanique comme quelque chose de très réel (à la façon, disons, d’un La Mettrie). Ses « rosaires éprouvants » expriment tout cela, et aussi une forme de temporalité que nous n’aurions jamais dû perdre ; l’importance de déplacer notre point de vue au ras du sol, ce qui est précisément l’endroit où la plupart des choses se produisent (songeons à Feuerbach, encore un homme du XIXe siècle pris au piège entre le matériel et le spirituel), mais aussi le besoin de continuer à chercher de nouvelles possibilités pour un langage qui, dans sa forme ordinaire – son usage quotidien – est épuisé. Voilà de quoi il s’agit : la dynamique de l’œuvre de Ciurana rappelle celle des poètes surréalistes et dadaïstes, démiurges de l’absurde, plongeant tête la première dans le transcendental.
Eudald Camps
Errar d’andròmina.
“En el mundo soy capaz de nadar, pero resulto demasiado pesado para la flotación mística”.
Søren Kierkegaard, Temor y Temblor, 1843.
La imatge d’un giny amb aparença de rosari errant és un neologisme visual tot i que, en cap cas, suposa un trencament amb la nostra tradició d’andròmines impossibles destinades a deambular per paisatges que sempre els hi són estranys. Ens referim a una tradició, per cert, que s’inicia al segle XIX gràcies —o per culpa— de la conflictiva relació existent entre tradició i modernitat o, potser millor, entre religió i secularització de regust tecnològic: començant per La puça d’acer de Nikolái Leskov i acabant pel malaguanyat Pinocchio de Collodi (ambdues obres publicades el 1881) —sense oblidar antecedents tan il·lustres com El soldadet de plom escrit per Andersen el 1838—, es tracta sempre d’històries protagonitzades per ginys alienats que contemplen la realitat des de la seva talaia privilegiada; puça, ninot o soldat, en darrera instància, que ens conviden a revisar la nostra versió del món mitjançant aquella rara habilitat per a la “flotació mística” anyorada per Kierkegaard (coetani de tots ells, com no podria ser de cap altra manera).
Adrià Ciurana no és un artista del dinou però, fins a cert punt, segueix experimentant com a quelcom molt real aquella vella tensió entre l’esfera sagrada —mancada de cos— i la corporalitat mecànica (a la manera, per entendre’ns, de La Mettrie): els seus “rosaris reptadors” ens parlen de tot això i, també, d’alguna forma de temporalitat que mai hauríem hagut de perdre; de la importància de desplaçar el punt de vista i situar-lo arran de terra, just al lloc on succeeixen la majoria de coses (pensem en Feuerbach, un altre paisà decimonònic atrapat entre la matèria i l’esperit); de la necessitat de seguir conjurant l’atzar a la recerca de noves possibilitats per a un llenguatge que, en la seva forma ordinària —l’ús quotidià—, es troba esgotat. D’això es tracta: la dinàmica de treball de Ciurana recorda a la dels poetes surrealistes i, també, a la dels dadaistes, tots ells demiürgs de l’absurd abocats a la transcendència.
Eudald Camps



