CIURANA GELI Adrià - Spain
Editor: Xavier Pérez & Cinematographer: Alba Pérez de Cea Vega
1985, Figueres
Lives and works in Figueres
Studies:
Facultat de Belle Arts, Barcelona
Artist presentation
Gadget gone wrong.
“I am able to swim in life, but I am too heavy for this mystical hovering.”
Søren Kierkegaard, Fear and Trembling.
The image of a gadget that looks like a rosary gone wrong is a visual neologism which provides continuity with our tradition of impossible gadgets destined to wander forever through strange landscapes. We are talking about a tradition, by the way, that began in the 19th century thanks to, or maybe as the fault of, the difficult relationship between tradition and modernity or, to put it better, perhaps, between religion and technological secularisation. Beginning with The tale of cross-eyed Lefty from Tula and the steel flea by Nikolai Leskov and ending with Collodi’s unfortunate Pinocchio (both works published in 1881) – without forgetting forerunners as illustrious as The lead soldier, written by Andersen in 1838 – these are always stories featuring alienated man-made gadgets contemplating reality from their privileged isolation – flea, puppet or, in the latter instance, soldier – inviting us to review our version of the world with that rare “mystical hovering” ability coveted by Kierkegaard (a contemporary of all of them, of course).
Adrià Ciurana is not a nineteenth-century artist but, to a certain point, he continues to experience that old tension between the sacred sphere – without a body – and mechanical corporality as something very real (in the manner, to make ourselves clear, of La Mettrie). His “challenging rosaries” speak to us of all this and, also, of a form of temporality we should never have lost; of the importance of moving the point of view down to ground level, which is precisely where most things happen (we should think of Feuerbach, another nineteenth-century man trapped between the material and the spiritual), and of the need to continue randomly conjuring in search of new possibilities for a language which, in its ordinary form – everyday use – is exhausted. This is what it is all about: the dynamic of Ciurana’s work recalls that of the Surrealist poets and the Dadaists, all of them demiurges of the absurd plunged headlong into the transcendental.
Eudald Camps
Errar d’andròmina.
“En el mundo soy capaz de nadar, pero resulto demasiado pesado para la flotación mística”.
Søren Kierkegaard, Temor y Temblor.
La imatge d’un giny amb aparença de rosari errant és un neologisme visual tot i que, en cap cas, suposa un trencament amb la nostra tradició d’andròmines impossibles destinades a deambular per paisatges que sempre els hi són estranys. Ens referim a una tradició, per cert, que s’inicia al segle XIX gràcies —o per culpa— de la conflictiva relació existent entre tradició i modernitat o, potser millor, entre religió i secularització de regust tecnològic: començant per La puça d’acer de Nikolái Leskov i acabant pel malaguanyat Pinocchio de Collodi (ambdues obres publicades el 1881) —sense oblidar antecedents tan il·lustres com El soldadet de plom escrit per Andersen el 1838—, es tracta sempre d’històries protagonitzades per ginys alienats que contemplen la realitat des de la seva talaia privilegiada; puça, ninot o soldat, en darrera instància, que ens conviden a revisar la nostra versió del món mitjançant aquella rara habilitat per a la “flotació mística” anyorada per Kierkegaard (coetani de tots ells, com no podria ser de cap altra manera).
Adrià Ciurana no és un artista del dinou però, fins a cert punt, segueix experimentant com a quelcom molt real aquella vella tensió entre l’esfera sagrada —mancada de cos— i la corporalitat mecànica (a la manera, per entendre’ns, de La Mettrie): els seus “rosaris reptadors” ens parlen de tot això i, també, d’alguna forma de temporalitat que mai hauríem hagut de perdre; de la importància de desplaçar el punt de vista i situar-lo arran de terra, just al lloc on succeeixen la majoria de coses (pensem en Feuerbach, un altre paisà decimonònic atrapat entre la matèria i l’esperit); de la necessitat de seguir conjurant l’atzar a la recerca de noves possibilitats per a un llenguatge que, en la seva forma ordinària —l’ús quotidià—, es troba esgotat. D’això es tracta: la dinàmica de treball de Ciurana recorda a la dels poetes surrealistes i, també, a la dels dadaistes, tots ells demiürgs de l’absurd abocats a la transcendència.
Eudald Camps